Any Agustí Duran i Sanpere, una commemoració merescuda i necessària.

El dia 7 de juny de 2025 es realitzà, al Paranimf de la Universitat de Cervera, l’acte d’obertura que donava el tret de sortida a la commemoració de l’Any Duran i Sanpere, en ocasió dels cinquanta anys de la seva mort. 

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) fou un arxiver, arqueòleg, historiador, antropòleg, museòleg i historiador de l’art, que s’apropà a aquestes disciplines amb una visió transversal, innovadora i avançada al seu temps. Avui dia segurament el qualificaríem d’un activista cultural amb una visió integral de la gestió del patrimoni, perquè sempre va tenir molt present la combinació de l’estudi, la conservació i la divulgació en tots els projectes en què estigué implicat. 

En la seva trajectòria vital i professional hi ha dues ciutats de referència: Cervera i Barcelona. A la ciutat natal, s’hi mantingué estretament vinculat durant tota la vida, malgrat que anà a estudiar, viure i treballar a Barcelona. A la capital de la Segarra, hi impulsà projectes relacionats amb la recuperació, l’estudi i la divulgació del patrimoni històric i artístic i, també, la creació de diferents equipaments culturals. I Barcelona fou la ciutat on cursà els estudis universitaris, on després tingué la residència habitual i on desenvolupà bona part de la trajectòria professional i intel·lectual. A la capital catalana hi impulsà i dirigí nombrosos projectes i institucions culturals en els àmbits dels arxius, els museus, l’arqueologia o l’etnologia. I també tingué un protagonisme important en la recuperació de diversos monuments de la ciutat.  

Una tercera població catalana, Viladrau, tingué també una curta però molt intensa vinculació amb la seva activitat. En aquesta població, durant la Guerra Civil espanyola, per iniciativa i decisió seva s’hi aplegà bona part del patrimoni documental català per protegir-lo del risc de destrucció a causa del conflicte. 

Malgrat la diversitat i la transversalitat de les disciplines del patrimoni, la història i la cultura en què Duran i Sanpere treballà, podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que foren els arxius i el patrimoni documental on se sentí més vinculat. Fou als arxius que es dedicà de manera continuada i sense interrupció durant més de quaranta-cinc anys, i on feu notables i rellevants contribucions tant a l’arxivística local de Cervera i Barcelona com en l’àmbit nacional.

Ja de jove, amb vint-i-cinc anys i poc després d’acabar els estudis universitaris, l’Ajuntament de Cervera el nomenava, juntament amb mossèn Ramon Pinós, arxiver de l’Arxiu Municipal. Dos anys després, el 1914, rebia el premi del Primer Concurs d’Arxius i Museus concedit per la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per la tasca de salvació i ordenació dels fons documentals cerverins. I entre 1914 i 1917 Duran fou el primer director de l’Arxiu Històric de Cervera, l’antecedent de l’actual Arxiu Comarcal de la Segarra.

El mateix Duran i Sanpere, en algun dels seus escrits autobiogràfics, explica que la seva experiència arxivística l’havia adquirit principalment en l’ordenació de l’Arxiu Municipal de Cervera entre 1912 i 1916. I que la visita a molts arxius de Catalunya, i alguns de Mallorca, durant aquells anys li havien proporcionat altres ensenyances i el bagatge que li permeté entrar a treballar, el 1917, a la recentment creada Oficina de Publicacions Històriques de l’Ajuntament de Barcelona. Una Oficina que molt aviat es feu càrrec de l’Arxiu Municipal i impulsà la creació de l’Arxiu Històric de la Ciutat i la seva ubicació a la Casa de l’Ardiaca, que Duran dirigí durant quaranta anys, des de 1917 fins a la seva jubilació el 1957.

En l’àmbit català, fou en els anys trenta que s’implicà i assumí responsabilitats en les polítiques arxivístiques del país. Primer, el 1931, amb l’elaboració d’un projecte d’organització dels arxius catalans, que contemplava per primer cop l’articulació d’una xarxa d’arxius comarcals amb un Arxiu General de Catalunya. Un projecte que, malauradament, no es materialitzaria fins cinquanta anys més tard, amb la recuperació de la Generalitat després de la fi de la dictadura franquista. I després, entre 1936 i 1939, amb la seva actuació com a cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Des d’aquesta responsabilitat, fou el principal artífex de la salvaguarda del patrimoni documental català durant la Guerra Civil espanyola. En un primer moment, els fons arxivístics s’aplegaren i dipositaren en diferents indrets, però a partir de 1937, a causa dels bombardeigs i la mobilitat dels fronts de batalla, bona part dels arxius catalans foren traslladats a la població de Viladrau per garantir la seva seguretat. D’aquesta manera, la població del Montseny, que Duran coneixia molt bé perquè hi estiuejava amb la família des de feia uns anys, es convertí, com ja hem dit, en la ciutat-refugi dels arxius catalans durant el període bèl·lic.   

Ja hem remarcat que Agustí Duran i Sanpere tenia una visió integral i transversal de la gestió del patrimoni i, per això, es dedicà a diferents disciplines relacionades. Cal, doncs, posar també en relleu les principals aportacions en aquests altres àmbits.       

En el camp dels museus, després de la Guerra Civil va promoure la creació de diferents equipaments museístics, que també dirigí. A la seva ciutat natal, el Museu Comarcal de Cervera i el Museu del Blat i la Pagesia. I, a Barcelona, el Museu d’Història de la Ciutat i el Museu d’Arts i Indústries Populars, situat al Poble Espanyol. 

En l’arqueologia, fou un dels impulsors, el 1913, de la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i participà en excavacions al Pla d’Urgell i al Maestrat. Més endavant, ja a Barcelona, va promoure nombroses excavacions a la ciutat i fou un dels artífexs de la creació del Museu d’Arqueologia de Catalunya.  

En el terreny de la història, s’interessà per nombrosos aspectes del passat, fonamentalment de Barcelona i de Cervera. Després de la Guerra Civil promogué la creació de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i del programa radiofònic Barcelona, divulgación històrica. I fou també impulsor de les primeres assemblees d’estudiosos comarcals en els anys cinquanta.  

Pel que fa a l’antropologia, l’etnologia i el folklore, fou president de la secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya; primer director del Centro de Estudios de Etnología Peninsular, dependent delCSIC; president del Museu Etnològic i de Folklore de la mateixa institució, i també Cap de la Secció de Barcelona d’Etnologia de l’Instituto Bernardino de Sahagún.

L’art gòtic fou un altre dels àmbits que despertaren el seu interès i on les seves aportacions també foren remarcables. Eulàlia Duran, la seva filla, escrigué fa anys que aquesta és, potser, una de les facetes menys conegudes de Duran i Sanpere, però que fou en l’estudi de l’art medieval català, i especialment en el gòtic, on sobresortí per sobre d’altres disciplines.

Finalment, en el camp del patrimoni monumental i artístic, remarcar que fou conservador del patrimoni històric i artístic de Cervera, impulsor de la recuperació del Barri Gòtic de Barcelona i altres monuments de la ciutat, i fundador de l’Associació d’Amics de la Barcelona Històrica i Monumental. 

Per la seva trajectòria i la transversalitat del seu treball, Agustí Duran i Sanpere  fou membre i ocupà llocs de responsabilitat en diferents institucions culturals, com ara la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l’Institut d’Estudis Catalans, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el Patronat de l’Escola Massana, la Real Academia de la Historia de Madrid o el Centre Excursionista de Catalunya.

Josep M. Muñoz Pujol, en la biografia que publicà el 2004 amb el títol Agustí Duran i Sanpere. Temps i memòria, resumeix la seva trajectòria amb aquestes paraules: “Va dedicar tota la vida a l’esforç de recuperar el passat, acostar la història als seus conciutadans i conservar-la per a les generacions futures”. L’Any Duran i Sanpere és, doncs, una gran oportunitat per recordar, divulgar, reivindicar i fer valdre la seva figura i les múltiples facetes de la cultura, la història i el patrimoni en què destacà.