Balaguer. Taula rodona: els Arxius del futur.

El proppassat 7 de maig tingué lloc a l’Arxiu Comarcal de la Noguera la taula rodona intitulada «Els arxius del futur», inclosa al XXVIII Curs Comtat d’Urgell, dedicat a reflexionar sobre Memòria, Escriptura i Poder. D’antuvi, ressaltar la ingent activitat de la Càtedra d’Estudis Medievals Comtat d’Urgell, una institució acadèmica^[1] que organitza cursos i conferències sobre història medieval, especialment amb la història del Comtat d’Urgell, però no només, sinó que els temes tractats al llarg dels anys, des del 1996^[2], van molt més enllà de Catalunya, fins a Europa i, en alguna ocasió, fins a un món globalitzat. Vagi per davant, doncs, la nostra més efusiva felicitació a Flocel Sabaté^[3], incansable director de les jornades, i a Maite Pedrol, arxivera, qui, de vint anys ençà, codirigeix els cursos a la seu del Consell Comarcal de la Noguera. Les jornades es graven i es pengen a YouTube^[4] per a qui les vulgui recuperar; aquí ens proposem oferir els punts més rellevants que es van exposar a la taula i, alhora, donar la nostra opinió sobre aquests. 

            A més dels temes pròpiament medievals, en alguna ocasió s’han posat a discussió matèries d’actualitat: el 2002 la taula rodona tractà la Societat de la Informació; el 2006 el Canvi Climàtic; el 2017 les Societats Desplaçades. El 2022, en tres taules rodones, s’abordaren els aspectes de la Història Medieval a l’escola i a l’institut; la Història Medieval i el patrimoni que ens envolta; i la Història Medieval com espai lúdic. El 2023, en dues taules rodones, la Història Medieval i l’ensenyament de proximitat; i la Història Medieval als videojocs i les xarxes socials. Després de quasi trenta anys de celebració quasi ininterrompuda dels Cursos Comtat d’Urgell, ens satisfà de manera molt especial la taula rodona d’enguany: «Els arxius del futur». No deixa de ser paradoxal. Potser aquest retard en elevar a reflexió conjunta la consideració dels arxius ja és el primer reflex d’un estrany divorci entre els arxius i l’acadèmia, assumpte que reprendrem més endavant. 

            Formaven la taula, moderada per Maite Pedrol, tres arxivers i una informàtica: Alícia Fornés (Centre de Visió per Computador, UAB), Enric Cobo (subdirector general d’Arxius i Gestió Documental de la Generalitat de Catalunya), Alberto Torra (director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó) i Ramon Alberch (ICA fellow, fundador de l’Associació d’Arxivers de Catalunya i primer director de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents). Posem en relleu també que enguany les jornades de Balaguer han estat un Curs inclòs dins del projecte «Catalunya, país d’arxius, documents que fan Europa», impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el marc del Congrés Internacional d’Arxius Barcelona 2025. Felicitem el títol del projecte, especialment la primera part: Catalunya, país d’arxius. I, a partir de la sentida congratulació, apareix la inevitable pregunta: de quins arxius estem parlant? Quins són els arxius catalans? Quins ens concedeixen el títol i l’honor de ser un País d’Arxius?

            A la sessió d’inauguració, Flocel Sabaté parlava de la relació entre els arxius medievals i els problemes quotidians: 

Memòria, Escriptura i Poder vol dir l’inici dels arxius, de l’administració, per tant, la gestió dels problemes de la gent real del carrer, i com a l’edat mitjana comença una organització i una articulació que acaba en l’administració actual. Per tant, això ens dona peu per parlar dels orígens de com es forma l’escriptura als arxius i plantejar-nos també els arxius del futur com han de ser^[5].

De les seves paraules es desprèn fàcilment que aquests arxius sobre els quals versava la taula rodona eren entesos com a arxius administratius. Des de tal premissa, els arxius del futur s’entenien –o es proposava entendre’ls– des de la gestió documental. Res més allunyat del que fou el desenvolupament de la taula. 

            Fornés presentà el que es treballa al Centre de Visió per Computador en relació amb la transcripció de textos, extracció de dades, blocs d’informació i cerca de paraules. Deixà clar que no existeix un programari que transcrigui directament, i que els principals problemes són els documents històrics i la variabilitat de mans, és a dir, de cal·ligrafies. Cobo enumerà, basant-se en el Pla d’Arxius 2030, els principals punts que hauran d’integrar els arxius del futur: compromís de servei, innovació i eficiència, col·laboració, proximitat territorial, prospectiva, i participació. Enuncià que calia Paleografia, Llatí i Big Data. Es felicità per la primera línia de subvencions amb la finalitat de recerca arxivística, i des d’aquí, reclamà que els arxius siguin capaços de col·laborar amb les universitats i de treballar en equip. Torra inicià la seva intervenció amb una frase de Kavafis: «El futur només el coneixen els déus». Reconegué la gran transformació viscuda al món dels arxius en els darrers 40 anys: informatització, digitalització, accés en línia. Transformació que ha generat la quasi total desaparició dels investigadors presencials, que s’han convertit en usuaris. Acabà contundent: «si volem que els arxius històrics tinguin un bon futur hem de mirar al passat, hem de potenciar la formació tradicional». Alberch abundà en aquesta percepció, dolent-se que hi ha poca reflexió sobre el que s’està fent, agreujada per la fascinació per la innovació que ha fet perdre el que és essencial. Declarà que avui en dia hi ha una tendència monopolística vers la gestió documental^[6], la qual ens aparta perillosament de l’arxiu integrat. 

            Fou molt interessant el torn conclusiu de preguntes. Fornés exposà la seva carta als reis: «el que més li agradaria és que, de veritat, ens fusionéssim». Qui? Doncs els tecnòlegs amb els historiadors, els paleògrafs i els arxivers. Cobo defensà que la tecnologia ha de ser una eina pels investigadors i pels ciutadans. Això vol dir que els perfils professionals s’han d’adequar a les necessitats, i que el màster d’arxivística i gestió de documents s’ha de replantejar. Torra insistí en dirigir la mirada vers el passat i aconseguir que els arxivers tinguin coneixements històrics i paleogràfics, car els investigadors cerquen i volen orientació. Alberch reivindicà aliances estratègiques per a treballar de manera col·laborativa, superant la incapacitat de treballar en equip; i, a més, posicionar bé els arxius en l’estructura jeràrquica, tot acabant dient: «els arxius, han d’estar a Cultura?». Pedrol tancà la taula rodona declarant que, segons el que s’havia exposat fins al moment, el futur dels arxius requeria una reformulació de la formació dels arxivers/es.

            Nosaltres pensem que, com va dir Alberch, el descobriment del Records management americà del 2001, deu anys després a Catalunya, fou l’inici d’aquesta deriva vers la gestió dels registres –identificació, classificació, emmagatzemament, protecció, recuperació, seguiment i destrucció o conservació permanent. La introducció dels principis americans i normes ISO canvià la percepció de l’arxivística que curava documentació analògica. Fet que encara es veié més reforçat amb el canvi de paradigma preconitzat per Terry Cook^[7], els arxius de la gent, per la gent i per a la gent, especialment la de les classes subalternes. Però el que al nostre parer ha dividit l’arxivística en «anàlogica» i «electrònica» ha estat la pèrdua de rumb provocada per l’efervescència digital. L’adhesió entusiàstica a la digitalització ha provocat afirmacions tan esbiaixades com: Desvincular la función de los archivos históricos de una visión historicista o estrictamente cultural. O Fomentar una formación archivística orientada a estos objetivos, donde la preservación digital tenga un predominio importante. Reforzando esto, los profesionales demostrarán capacidad y capacitación suficiente para la gestión intelectual y física de estos activos [els arxius històrics]^[8]. La panacea és, en conseqüència, l’arxiu digital o l’arxiu integral (Urbina, 2025)^[9].  

S’ha confós tècnica amb ofici, o, com prefereix Alberch, tècnica amb ciència. Si en veritat s’ha produït aquest canvi, passar de l’ofici a la ciència, ens hem de plantejar algunes qüestions. Com es pot parlar de «ciència» arxivística i no disposar de codi d’àrea de coneixement acadèmic? És a dir, per què l’arxivística no consta però sí Biblioteconomia i Documentació, Numismàtica, o Paleografia i Diplomàtica? Aquesta obligatorietat de consideració ens sembla ineludible. Com també ho és la correcta distinció entre digitalització, electrònica i computació. En altres paraules, el fet de fotografiar documents no implica cap revolució, és l’aplicació d’una tècnica que tindrà uns avantatges, res més. Fins i tot en el cas de la recerca en IA tampoc podem pensar que la part tecnològica ha de desbancar les ciències tradicionals, completament indispensables per a portar a terme una investigació conjunta satisfactòria. Estem totalment d’acord amb els plantejaments de Fornés, hem de cercar la fusió d’allò més avançat amb allò més clàssic^[10], solament des d’aquest plantejament podrem anar endavant trepitjant amb peu ferm. 

D’altra banda, no caiguem en el miratge rendit de les propostes d’EUA i el Canadà sense esperit crític. No neguem moltes de les virtuts de les seves formulacions, sobretot pel que fa als arxius administratius. Però que funcionin als arxius administratius no ha de comportar el menyspreu d’altres arxius. Si aquests països, malauradament, per les seves pròpies evolucions històriques, no gaudeixen d’arxius antics fins a gairebé l’arribada de la premsa, no ens ha de fer adoptar els seus postulats a ultrança, oblidant la nostra idiosincràsia. Adoptem les tècniques, sí. Però mai a costa de menysvalorar un dels nostres grans tresors, el que ens fa privilegiats i ens posa per sobre de gran part d’Europa i del món. Catalunya, sí, és un País d’Arxius. Revaloritzem-los. Defensem-los. Estimem-los. Per a tal fi, sí, és importantíssim reformular la formació dels nostres futurs arxivers i arxiveres. No seria res gens descabellat que el màster en arxivística tingués un primer curs comú i un segon d’especialització. Perquè necessitem persones formades en paleografia^[11], en història i en llatí^[12], cosa que també afecta les universitats^[13], als centres de secundària, i que hauria de ser exigit igualment per la societat en general. Oblidem-nos de la pretensió de ser tots i totes especialistes en tot, no som ni serem Leonardos da Vinci ni Hipàties d’Alexandria, rebutgem rebutjar^[14] la formació en arxivística tradicional, ans al contrari. Eduquem als nostres alumnes també en la cultura clàssica i en l’exigència ineludible del treball en equip. Només així arribarem a l’excel·lència.

---

^[1] Organitzada per la Paeria de Balaguer i la Universitat de Lleida. 

^[2] Els programes de tots els cursos realitzats es troben a: https://www.medieval.udl.cat/en/activities/Reunio-cientifica-del-Comtat-dUrgell/#collapse-4f808829-c39b-11e7-ae82-005056ac003d-21 [09.05.25]. 

^[3] IP del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals «Espai, Poder i Cultura» de la Universitat de Lleida. 

^[4] https://www.youtube.com/watch?v=rNzrY2jZkHA [09.05.25].

^[5] https://www.youtube.com/watch?v=UQM836F1ZFo [09.05.25].

^[6] Aquest ens sembla una definició limitada, potser seria millor parlar de «govern de les dades» o «govern de la informació». 

^[7] Cook, Terry (2001). «Archival science and postmodernism: new formulations for old concepts». Journal Archival Science, v. 1, n. 1: 3-24. DOI:10.1007/BF02435636. https://www.researchgate.net/publication/263141065_Archival_science_and_postmodernism_New_formulations_for_old_concepts[10.05.25].

^[8] Soler, Joan (2014). «La obligada transición digital de los archivos históricos». https://esaged.wordpress.com/2014/05/06/la-obligada-transicion-digital-de-los-archivos-historicos/ [09.05.25].

^[9] https://www.youtube.com/watch?v=8zY_GvEBj74 [09.05.25].

^[10] De fet, no hem canviat de paradigma. Continuem basant la confiança en la representació de documents.

^[11] La UPF, la URV i la UOC no ofereixen Paleografia al Grau d’Història. A la UB i UAB s’està qüestionant la necessitat de la seva docència. 

^[12] El Llatí, com és prou conegut, ha desaparegut de Batxillerat i dels graus universitaris. Suposem que, de ser-hi, els resultats dels alumnes serien tant misèrrims com els de Matemàtiques.

^[13] El divorci citat abans es palesa en l’arraconament general de l’Arxivística i el seu no reconeixement a les Universitats. Els graus d’Història a la UB, a la UAB, i UDL no tenen cap assignatura d’Arxivística. Els d’Humanitats a la UPF i a la UOC, com el d’Història, Geografia i Art, també de la UOC, tampoc. La URV i la UdG sí que inclouen Arxivística al Pla d’Estudis. Respecte a la URV el no reconeixement del professorat el grau d’Història respecte a l’Arxivística com a sortida laboral els ha portat fins enguany a qüestionar la decisió dels alumnes de cursar el màster, argumentant que eren «bons per a la recerca» i que s’estaven equivocant. L’Arxivística s’ha entès per a usuaris/es d’arxius i per a saber com emprar els Fons documentals per a la investigació històrica, no com a professió. Però enguany han tret un Lectorat en Arxivística. Sense por a equivocar-nos, és la primera vegada, en tota la història de les Universitats catalanes, que succeeix quelcom semblant. És l’inici del canvi? 

^[14] No és redundància. És una picada d’ullet a allò tan mític de «Prohibit prohibir».