Conversem amb els presidents de l’AAC en el 40è aniversari de la fundació de l’entitat.

L’any 1985 es fundà l’Associació d’Arxivers de Catalunya i dos anys més tard, els dies 15, 16 i 17 de maig de 1987 se celebraren les I Jornades d’Arxivística de Catalunya a Ribes de Freser, que tingueren la voluntat d’aplegar al col·lectiu d’arxivers catalans i obrir un espai de debat, però també de nous coneixements sobre la professió.

El número 1 de la revista Lligall n’aplegà les ponències (podeu veure el seu contingut a https://raco.cat/index.php/lligall/article/view/338694/429661).

Després de quatre dècades de la seva creació, l’Associació ha volgut commemorar els 40 anys de la seva creació a la mateixa localitat on es dugueren a terme aquelles primeres Jornades, a Ribes de Freser. En aquesta trobada, celebrada el dia 24 de maig, es va voler reflexionar sobre el passat, el present i, sobretot, el futur de la nostra professió.

Una de les activitats programades en el marc de les Jornades fou la realització d’una taula rodona de tots els presidents de l’AAC amb l’objectiu de fer balanç dels seus mandants i conèixer els aspectes més rellevants.

Hem cregut que seria d’interès deixar testimoni de les seves experiències  conversant amb ells i compartir les seves reflexions.

Aquest Conversem d’arxius serà doncs plural i recollirà els punts més importants que cada president va voler destacar. Agraïm per endavant la col·laboració i participació de Ramon Alberch Fugueras, Josep Matas Balaguer, Mariona Corominas Noguera, Joan Boadas Raset, Joan Antoni Jiménez Castillo, Joan Soler Jiménez i Francesc Giménez Martín.

• En primer lloc, ens podeu dir el període de temps en què vau ser presidents de l’AAC? Què us va motivar per presidir l’entitat?

RAMON ALBERCH: Vaig ser president en els dos primers mandats, és a dir, des del 1986 fins al 1993. Presidir l’entitat va ser la conseqüència lògica d’haver estat, juntament amb la Vinyet Panyella i en Francesc Barriach (en aquells moments arxivers municipals de Sitges i Tarragona respectivament) els promotors de les primeres trobades per constituir una associació que defensés una professió sense identitat i que es trobava amb uns gestors del sector públic que –llevat d’escasses excepcions- eren força insensibles a la realitat dels arxius. També el fet que hi havia una manca de mitjans a tots els nivells i que érem plenament conscients dels dèficits formatius que arrossegàvem. En un primer moment havíem anat contactant amb altres arxivers municipals –assenyaladament entre altres amb l’Alfred Mauri que era a Martorell- i pensàvem que l’única manera de millorar la situació del sector era associant-nos. Cal situar aquesta decisió en el seu context: el 1978 s’aprova la Constitució i l’abril del 1979 es fan les primeres eleccions municipals democràtiques. Era un moment il·lusionant, on tot era per fer, i vivíem aquell moment amb un alt grau de compromís amb la recuperació de la identitat del país, i la defensa de la seva llengua i les seves institucions. 

JOSEP MATAS:  La nostra Junta va ser escollida el maig de 1993 a l’Assemblea celebrada en el marc d’unes jornades que van tenir lloc a Sabadell. Vaig ser president de l’Associació durant un mandat, fins al 1997.

Abans de formar part de la Junta ja havia col·laborat amb juntes anteriors i personalment valorava molt la gran aportació que feia l’entitat a l’àmbit dels arxius, tant per potenciar el servei a la ciutadania com per reivindicar el seu rol al si de les mateixes organitzacions.

La nostra generació sabia que ens quedava un llarg camí per arribar a assolir els mínims imprescindibles per treballar correctament, no per arribar a l’òptim sinó per tenir recursos bàsics com ara formació específica i reciclatge, metodologies de treball i un marc normatiu adequat. Les juntes anteriors havien demostrat molta capacitat per avançar en aquest sentit i personalment em feia il·lusió aportar alguna cosa.

MARIONA COROMINES: Vaig presidir l’AAC en el període 1997 – 2001. Aleshores, l’entitat era encara molt jove i teníem necessitat de fer moltes coses per a millorar i créixer com a professió. Les juntes anteriors havien començat a marcar un camí, i el 1997, vam tenir clar com a col·lectiu que els objectius ineludibles eren: modernitzar la llei d’arxius i aconseguir una titulació universitària superior. Jo vaig acceptar ser presidenta, perquè creia que podia aportar alguna cosa en aquests objectius, especialment pel que feia a la llei d’arxius.

JOAN BOADAS: Quan vaig fer el pas per presentar una candidatura a presidir l’AAC ja feia més de quinze anys que el col·lectiu s’havia organitzat professionalment. Vull dir amb això que ja coneixíem perfectament el que representava l’Associació tant en la defensa dels interessos professionals com en el lideratge de la immensa majoria de temes vinculats a la funció arxivística i de gestió de documents. Precisament, va ser a les Primeres Jornades d’Arxivística de Catalunya, celebrades a Ribes de Freser, on es va deixar clar davant els responsables polítics de l’administració que com a col·lectiu volíem ser determinants en el disseny de la política arxivística del nostre país.

Com és natural, havia participat en moltes de les accions que desenvolupava el col·lectiu i hi havia col·laborat activament sempre que se m’havia demanat. Però el cert és que va arribar el moment que em va semblar que era necessari fer un pas endavant, que calia, en la mesura que fos possible, tornar al col·lectiu professional una part del que jo havia rebut des del dia que es va crear la nostra Associació. 

En l’Assemblea general extraordinària celebrada el 18 de maig de 2001 a la ciutat de Tortosa, ens vàrem presentar amb una Junta integrada per Marta Albà, Emília Capell, Pilar Frago, Anna Lorente, Fina Solà, Alfred Garcia, David Lobato, JM Masachs, Alfred Mauri i el pare Marc Taxonera. Vaig tenir la sort de presidir-la fins al maig de 2005, quan, a l’assemblea celebrada a Terrassa va prendre el relleu en Joan Antoni Jiménez. Val a dir que encara vaig estar vuit anys més vinculat directament a la Junta com a vocal de Relacions Internacionals.

JOAN ANTON JIMENEZ: Vaig ser president de l’AAC entre el 2005 i el 2013, o sigui dues legislatures. El motiu principal per presentar-me va ser fer un retorn a l’AAC de tot el que havia rebut fins llavors, i sempre des de la creença que podia aportar un valor a la feina feta per les anteriors juntes de l’Associació.

Tal com vam exposar en el programa de la candidatura del 2005, tenim la intenció de treballar amb un esperit obert i integrador, el màxim de plural i participatiu, que potenciï la relació, la comunicació i la participació entre el col·lectiu d’associats i associades. I penso que va ser així!

En aquest sentit, cal també destacar el paper de l’equip humà que em va acompanyar i en especial, el de la seva vicepresidenta, Patrícia Lloveras, els quals em van facilitar la decisió de presentar-me tant a l’elecció l’any 2005 com a la reelecció l’any 2009. 

JOAN SOLER: Les juntes que vaig tenir l’honor i el privilegi de presidir van ser dues, la del 2013 al 2017 i la del 2017 al 2021. L’esperit que ens va empènyer a sumar-nos al projecte de l’AAC estava fortament marcat per les circumstàncies socioeconòmiques viscudes des del 2011 fins al 2013. La crisi econòmica i l’empenta inicial, potser massa voluntariosa, del 15-M, no ens va fer dubtar a presentar-nos amb un programa molt ambiciós, amb una voluntat forta de renovació i, sobretot, de plantar cara a unes polítiques públiques que, en matèria d’arxius i gestió documental ens anaven a la contra. I quan dic “ens” parlo del col·lectiu dels professionals: retallades de sous, retallades de pressupostos i d’equip humà, retallades a les subvencions, retallades de projectes i retallades, tristament, d’idees. Ens trobem una AAC amb una caiguda important de socis, però ens la trobem molt sanejada. Això ens va portar a invertir: vam renovar el web, vam aixecar una aula virtual per a la formació, vam treballar en l’esponsorització privada com una estratègia per trobar ingressos que no ens fessin dependre de les subvencions i mantenir la solvència de l’entitat (no sabíem si les coses podrien empitjorar dramàticament), vam obrir el mercat laboral del sector privat als socis, vam treballar en millorar les condicions laborals per la via de la dignificació de les convocatòries, vam fer un butlletí mensual quan abans era trimestral, vam posar color al Lligall i, finalment, vam fer créixer el Congrés d’Arxius i Gestió Documental amb la participació de 350 a 400 persones a cada edició. Volíem fer-nos molt visibles i vam mirar d’expandir el nostre missatge a la premsa digital i tradicional, invertint en suplements econòmics i mostrant tota la força que teníem com a col·lectiu i com a professió. La part més ingrata van ser les relacions amb el Departament de Cultura. I insistiré sempre que el problema era amb la part política, no pas amb la tècnica, és a dir, de directors generals cap amunt. Vam tenir uns governs que ens anaven descaradament a la contra, el cas més lamentable va ser el desinterès més absolut en donar suport o potenciar el paper dels arxius en matèria de transparència. La “por” a què poguéssim créixer com a col·lectiu per la via de la gestió documental, per part del Departament de Cultura, va ser massa visible i va ser propi, evidentment, de governs molt febles i sense idees més enllà dels arxius i el patrimoni. Sis governs diferents (sis consellers, per tant), quatre directors generals, un clima sociopolítica molt dur durant l’època del Procés, una declaració d’independència i una pandèmia global, van fer que tot plegat fos molt emocionant però francament esgotador. L’esforç, però, de tots els membres de la junta va ser innegociable. I aquest “petit miracle”, el de l’adhesió incondicional, va fer que poguéssim fer un munt de coses a contracorrent.

Vull agrair infinitament a tots els membres d’aquells vuit anys: Dolors Visa, Vicenç Ruiz, Josep Ribas, Montserrat Clavell, Mercè Aymerich, Francesc Giménez, Mònica Sesma, Pilar Campos, Jordi Serra, Gerard Mercadé, Olga Tapias, Betlem Martínez, Jaume Munuera, Juanjo Vas, Nuria Batllem, Sara Folch, Erola Simon, Elisenda Cristià, Carla Meinhardt, Vicenç Conde, Carles Quevedo i Laura Tienda. I el meu record més viu i sentit per a la Marta Munuera.

FRANCESC GIMENEZ: En el meu cas encara tinc l’honor i privilegi de presidir aquesta associació, començant el meu primer mandat l’any 2021 fins al 2025 i ara iniciant-ne el segon (i darrer). 

La motivació principal per animar-me a presidir l’associació va ser el meu reconeixement a la feina de l’Associació i el fet de poder, amb aquest gest, ser partícip d’aquesta lluita i defensa professional, que tan important és a la nostra terra, com ho demostren aquests 40 anys d’història. A més, el fet de ser-ne vocal de formació anteriorment, també va facilitar que ja coneixes –breument- la feina que comportava la presidència, i pogués prendre aquesta decisió amb més arguments. Cal dir que va ser un honor rebre la proposta per part d’en Joan Soler, de qui vaig aprendre molt durant els quatre anys anteriors, i no vaig poder-m’hi negar. Crec que en el fons és un acte de generositat dir que sí i donar part de la teva energia i dedicació a un col·lectiu que estimes i de qui et sents part.

• Quin balanç feu del vostre mandat? Quins foren el moments clau, quines decisions importants creieu més convenient destacar?

RAMON ALBERCH: Val a dir de bon començament que totes les persones que em varen acompanyar en aquests anys clau varen tenir una dedicació extraordinària a l’Associació i que ens vàrem lliurar a la tasca de fer-la créixer i ocupar l’espai que enteníem que li pertocava a la societat i l’administració amb una notabilíssima intensitat. Pel que fa a les accions i decisions més transcendents, vist ara amb perspectiva penso que vàrem saber prioritzar allò que era essencial i reflectir-ho en realitats que enguany encara perduren. Sintèticament, vàrem engegar formalment i jurídicament l’Associació amb la redacció dels primers estatuts i la cerca d’un local social, dissenyar i publicar de manera periòdica la revista tècnica “Lligall” i un butlletí trimestral, planificar accions de defensa de la professió en un moment en què no hi havia gaire consciència de la necessitat d’un professional i on l’accés a la professió no es subjectava a criteris tècnics, planificar la que podríem denominar “batalla” de la formació i fer realitat la projecció internacional de la professió i del país.

Sobre aquests dos darrers temes unes precisions necessàries. Un obstacle evident per accedir a la gestió pública i millorar el tractament dels arxius era el fet que fóssim una professió sense titulació específica de caràcter universitari, per bé que la majoria dels professionals d’aquells anys procedíem de les antigues llicenciatures en història. Vàrem situar la qüestió de la formació com la nostra màxima prioritat i en aquest sentit vàrem comptar amb el suport decisiu d’en Miquel Casademont i la Mei Perpinyà tant en l’operació reeixida d’engegar un màster d’especialització primer amb la Universitat Autònoma de Barcelona (1989) i després amb les universitats de Girona, Tarragona i Lleida, com també cercant aliats fora de Catalunya per defensar una formació universitària en arxius que deturés un moviment mistificador i mancat de visió de futur presentat per algunes disciplines del sector de la informació. El lideratge de l’Associació en vertebrar un grup ampli i elaborar el document “Per a uns estudis universitaris d’arxivística a l’estat espanyol (1991)” juntament amb l’amic José Ramón Cruz Mundet,  fou decisiva. Pel que fa a la projecció internacional, fou també un objectiu des del primer dia: per això varen iniciar una col·laboració estreta amb els arxivers del Rosselló francès, vàrem establir una relació fluida i perdurable amb les respectives direccions d’arxius de França –exemplificat amb l’estreta col·laboració amb l’enyorat amic Michel Duchein i amb Jean Favier i també amb els contactes establers amb arxivers de rellevància com Michel Roberge i Luciana Duranti que amb el seu mestratge varen capgirar moltes de les visions tradicionals sobre la metodologia arxivística. 

Finalment, i com a decisions més “estratègiques” palesar el doble conflicte que vàrem haver d’encarar amb el sector de la biblioteconomia i la documentació i amb els rectors de la política arxivística de la Generalitat d’aleshores. Del primer –que mereixeria molt d’espai per explicar-lo en la seva transcendència- vàrem haver d’entrar en col·lisió amb el sector bibliotecari que estava entestat a implantar un model de formació “harmonitzador”, lluita que ens va enfortir com a col·lectiu i també metodològicament. Ara, en perspectiva, és evident que la defensa de la personalitat i la independència de l’arxivística amb relació a altres disciplines del món de la informació, va ser un encert i l’única manera de garantir un futur a la professió. Amb el sector polític, assenyaladament amb la Generalitat, encara deutora d’una mirada historicista cap als arxius, la topada fou també notable i va marcar una relació caracteritzada per l’assumpció de la independència i sobirania de l’Associació envers els poders públics.

JOSEP MATAS: El nostre propòsit era mantenir els serveis i el nivell de qualitat del treball dels nostres predecessors. D’alguns temes no ens en vam pas sortir o no me’n vaig cuidar prou. En primer lloc, no vam avançar en aconseguir crear un Col·legi Oficial, que hauria estat una bona eina per incidir millor en les polítiques públiques. També hauria donat més presència a l’Associació en els processos d’accés a la funció pública en l’àmbit dels arxius, una qüestió que ens preocupava molt veien com anaven les coses. Teníem presència en alguns tribunals de places d’arxiu de l’administració local, però no en les del cos d’arxivers de la Generalitat a la qual, per cert, vam fer diferents propostes de millora dels temaris per preparar les oposicions, atès que el seu no responia, al nostre entendre, a les necessitats del moment. Un Col·legi també hauria ajudat a corregir les incorrectes qualificacions de molts llocs de treball.

L’altre tema que també vaig portar força personalment i que recordo com un cert fracàs és l’organització del màster d’arxivística. Aleshores se’n feien edicions simultànies en diferents universitats, difícil de gestionar tot plegat. En aquell moment el màster feia sobretot una funció de reciclatge i d’aquí que es fes també fora de Barcelona. Hauria d’haver dedicat més temps a coordinar-ho. En alguns casos els alumnes van patir per la mala organització.

De les coses positives recordo l’impuls que vam donar a la preparació de l’actual Llei, aprovada finalment el 2001. També que vam avançar en qüestions de normalització i metodologia, en especial fent les traduccions de normes aprovades pel CIA/ICA. L’elaboració del Codi Deontològic va ajudar també a donar cos a la professió, sobretot pel procés intern que va generar de reflexió. Durant aquell mandat vam fer també el canvi de seu llogant l’actual, que sembla va ser una bona elecció perquè encara és l’actual. Finalment, va ser com un premi organitzar la Conferència Europea d’Arxius a Barcelona, coincidint amb el final del nostre mandat.

De tot plegat, però, el que més bon record em va deixar és treballar amb les persones que van ser de junta aquells anys, i amb les que col·laboraven des de les comissions i consell de redacció de Lligall. Treballar de forma altruista amb altra gent enriqueix personalment. Va ser per mi un privilegi. 

MARIONA COROMINES: Quant al balanç que en faig d’aquella etapa, crec que va ser molt positiva. Van ser anys de molta feina dels membres de la Junta i també de molts altres socis que hi van col·laborar. Per això, d’entrada vull esmentar les persones que vam formar part de la Junta Directiva, perquè vam assumir uns reptes que no eren fàcils i, perquè plegats, vam passar moments d’alegria i d’altres una mica més complicats. La Junta la conformàvem: Mariona Corominas, Alfred Garcia, Marta Jové, Montserrat Beltran, Teresa Cardellach, Joan Bartalot, pare Marc Taxonera, Remei Perpinyà, David Lobato, Mercè Font, Anna Lorente, Andreu Carrascal, Marga Gómez, Alfred Mauri, Joaquim Daban. 

Durant aquests anys vam dur a terme les activitats pròpies de l’associació i vam aconseguir empènyer la professió vers els nous reptes que sorgien, sempre a l’aguait del qual feien els nostres col·legues europeus i d’arreu. Es va treballar molt amb la formació, especialment la informatització dels fons documentals, l’accés, els valors dels documents, el cicle de vida, la gestió documental i els documents electrònics, entre d’altres. I així es va reflectir en els cursos de formació continuada, les jornades d’arxivística i les jornades d’estudi i debat que vam fer. I per descomptat, vam editar els Butlletins i els Lligalls corresponents.

Estem parlant de fa molts anys i, ara posant la mirada enrere, se’m fa estrany recordar que no teníem cap eina tecnològica. El món d’internet era molt incipient. Va ser molt innovador per tots els arxivers que, el 1998, el grup de treball “Arxius i internet” de l’AAC, van impulsar diverses activitats relacionades en aquest nou món. En conveni amb la UPC vam poder gaudir del primer correu electrònic per a la Junta, l’administració de l’AAC i també per a tots els socis que ho van voler. Més tard, vam obrir a internet la llista de distribució “Arxiforum”, que va servir per a conèixer i debatre amb arxivers d’arreu del món qüestions relacionades amb l’arxivística. També vam comprar un nou domini: www.arxivers.com i vam apostar per fer una nova web, que aleshores ens va semblar molt ”potent”, constituint-se per a la seva actualització, un consell de redacció. 

Vam estar sempre atents i al costat dels arxivers municipals, fomentant activitats singulars, sobretot, gràcies al conveni amb la Diputació de Barcelona. Es van fer jornades específiques, crear grups de treball per a la informatització dels fons municipals, elaborar i reeditar diverses publicacions com la “Proposta de reglament …”, el “Manual de condicions mínimes …”.   I el 2000 es va realitzar el 1r “Laboratori d’arxius municipals”, en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. 

A banda de les activitats pròpies que dúiem a l’associació, vam apostar fermament pels dos grans projectes que volíem impulsar. Un d’ells era modernitzar la llei d’arxius, perquè estava obsoleta. Per això, el 1997, la Junta Directiva va crear un grup de treball que elaborés una proposta de text legislatiu en el qual s’hi articulessin els conceptes bàsics de la professió. Al cap d’uns mesos de feina vam aconseguir redactar el nostre text.

La necessitat d’elaborar un nou text legislatiu també fou compartida pel Departament de Cultura, qui, com a govern, va elaborar un avantprojecte de llei. El seu text i el que havíem elaborat a l’AAC diferien en el punt de partida i en els conceptes clau. Després de moltes reunions vam consensuar amb els professionals d’aquell departament un nou text. Però, aleshores, va decaure la legislatura i fruit dels canvis a Cultura, el text pactat fou modificat. Vam passar moments molt complicats, i a base de queixes i reunions vam aconseguir finalment tornar a un text proper al que havíem pactat temps enrere. Aquest text, el conseller de Cultura el va donar suport i presentar com a avantprojecte de llei d’arxius al Parlament. Tot seguit, els grups parlamentaris, després d’estudiar-lo a fons i de multitud de reunions amb l’AAC, hi varen presentar les seves esmenes. I el juliol del 2001 s’aprovava per unanimitat la “Llei d’arxius i documents”.

L’aprovació de la llei d’arxius va ser complicada, però al final vam aconseguir un text legislatiu que articulava les bases de professió tal com els arxivers l’enteníem. En aquell moment va ser important aconseguir una visió única del nostre col·lectiu envers el futur de la professió i, sobretot, la confiança que ens van fer els polítics de la Comissió de Política Cultural del Parlament a la nostra associació. 

Per altra banda, la nostra Junta va continuar impulsant els màsters d’arxivística que s’havien iniciat anys enrere, a la UAB, URV, ULL. Aquests estudis van ser un gran èxit pel nostre col·lectiu, però eren estudis propis de cada universitat. Nosaltres en volíem més, i vam lluitar per una titulació superior reglada, una formació que havia de ser aprovada pel Consejo de Universidades i vàlida com estudis superiors oficials a totes les universitats de l’estat espanyol. Per aconseguir aquest objectiu, la Junta, el 1997, va crear un grup de treball, que va dissenyar un programa curricular d’estudis en arxivística en el que s’orientava sobre les matèries necessàries per a la formació d’arxivers. A partir d’aquest treball, que es va presentar i aprovar pels socis, es va continuar treballant, però des d’un punt de vista estatal. Les associacions d’arxivers de l’estat es van sumar de seguida a la necessitat de sol·licitar una llicenciatura en arxivística i plegats vam aprovar un nou text que es va presentar al Consejo per a la seva aprovació el 1999. 

Al voltant del 2000 hi va haver un canvi important en la formació universitària de l’estat, s’havia d’estructurar de nou d’acord amb el sistema universitari europeu.  Això va comportar que la nostra sol·licitud al Consejo de Universidades s’aturés.  Però l’AAC va continuar treballant per a la formació, encara que en un primer moment vam pensar en una solució transitòria mentre no fos aprovat el nou sistema universitari. De fet, teníem fet el programa d’estudis en arxivística que volíem impartir i ens faltava el lloc. Durant aquells anys havíem tingut moltes reunions amb els responsables acadèmics de la UAB sobre la formació i com impartir-la. A finals del 2000, ja es treballava per crear un ens dins la Fundació de la UAB que ens facilités impartir-hi la formació i durant el 2001 es va anar definint l’escola i el tipus d’ensenyament. Finalment, el 2002 naixia l’ESAGED i el màster d’arxivística actual. 

Jo crec que l’escola d’arxivística ha estat un dels grans èxits de l’AAC i, com a col·lectiu, ens podem sentir molt orgullosos de la seva creació. La professió necessitava normalitzar la seva formació i l’escola va representar el punt de trobada dels futurs arxivers i la seu on impartir els coneixements i impulsar la recerca. Vam treballar molt per aconseguir arribar fins a l’ESAGED i moltes persones hi vam posar un gran esforç amb reunions i més reunions, però m’agradaria ressaltar el puntal que va representar la Mei Perpinyà en aconseguir-ho. Gràcies!

JOAN BOADAS: Estic convençut que la gran majoria de membres de les Juntes anteriors a la nostra, i de les posteriors, s’han implicat en l’Associació a partir de la formulació de la següent premissa: què puc aportar? I no, què puc obtenir? Plantejades les coses d’acord amb aquesta proposició, no hi ha cap dubte que tots els balanços han de ser positius i que el valor acumulat del qual s’ha obtingut en aquestes quatre dècades és immens.

El nostre període va coincidir de ple amb una etapa clau de la Comissió de la Dignitat. Fins llavors, els professionals dels arxius catalans havíem quedat força relegats del debat públic i de l’espai mediàtic, que havia caigut en mans d’historiadors. Aquell juny de 2002, el Paranimf de la Universitat de Barcelona acollia l’acte de presentació de la Declaració Internacional de Suport a la Comissió de la Dignitat, que comptava amb el compromís d’unes 700 personalitats de 47 països, la majoria del món acadèmic de més de 200 universitats d’arreu del món. Nosaltres hi vàrem ser com a oradors, així com en posteriors accions (programes de TV, organització de Jornades que pretenien internacionalitzar el contenciós) i considero que vàrem esdevenir actors creïbles i respectats. I, en certa manera, un dels elements clau en el desenllaç final.

L’impuls per aconseguir una Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC) també va sorgir de l’AAC, així com el Manual d’Arxivística i Gestió Documental, que tot i veure la llum uns anys després, es va gestar i iniciar durant aquell mandat. No ens en vàrem sortir de crear un Col·legi Professional, però vàrem ser bel·ligerants quan des de les administracions es convocaven llocs de treball que, a parer nostre, vulneraven els nostres drets professionals. La col·lecció editorial Textos també va néixer en aquells anys i entre altres va acollir un completíssim estudi, també en versió anglesa, sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Un nou perfil per a l’Arxiu Reial de Barcelona (Planes, Pagarolas, Puig, 2003) que segur que contribuirà a la delimitació i atribució de la titularitat dels fons i al desenvolupament dels òrgans de gestió que hauran de crear les diferents administracions implicades, quan s’abordi de nou aquest tema que caldria despertar aviat de la incomprensible letargia a què ha estat sotmès aquests darrers anys.

JOAN ANTON: Faig un balanç positiu perquè crec que vam col·laborar en enfortir l’AAC i per extensió el col·lectiu professional. El sentiment de pertànyer a un col·lectiu professional tan viu penso que va sortir reforçat.

I entre les fites aconseguides, podríem enumerar moltes, però només destacarem algunes, com per exemple, es va fer el canvi de nom a l’AAC i vam apostar pel mot arxiver-gestor de documents amb uns nous estatuts, es va professionalitzar la secretaria, es va consolidar la solvència financera de l’entitat gràcies al conveni anual amb el Departament de Cultura, es va adaptar al català i tramitar l’aprovació parlamentària de la Declaració Universal d’Arxius, es va promocionar la recerca i la projecció internacional amb l’adhesió al projecte InterPARES, es va publicar el “Manual d’arxivística i gestió de documents”, la conversió de les Jornades en Congrés d’Arxius, etc.

Però és clar, també vam impulsar altres projectes més específics, una jornada d’arxius i arquitectura, la col·lecció Textos amb 5 nous volums, la posada en funcionament de l’Observatori d’Arxius i Televisions Locals, la diversificació de l’oferta formativa, l’impuls de la web… la llista seria molt llarga i no faria justícia ni a tots els projectes ni a tota la gent que s’hi va sentir vinculada!

En aquest punt, cal esmentar la implicació de tots els membres de la junta directiva (pare Marc, Pat, Josep Maria, Marta, Joan, Pep, Miquel, Albert, Carme, Emília, l’altre Albert, Anna, Coia, Mari Luz, Glòria, Juanjo i Betlem), però també l’excel·lent tasca duta a terme pels consells de redacció de Lligall, del consell de redacció del web, del grup d’Arxifòrum, dels comitès científics i organitzadors dels congressos i jornades, així com dels diferents grups de treball que al llarg dels 8 anys van fer que l’AAC hi fos present i protagonista en múltiples fronts i iniciatives endegades. 

I tampoc podem oblidar a la Maria, una persona que mai no tenia un “no” per resposta, o els cafès davant de la seu de l’AAC abans de les juntes de dilluns, o els viatges amb el cotxe carregat de material de l’AAC, o els nervis abans d’un congrés, les rialles i complicitats amb els altres membres de la Junta, o les quasi matinades post-sopar de gala en els congressos… la veritat és que la nostra experiència ha estat farcida de molta feina, però també molts bons moments.

JOAN SOLER: El balanç és positiu, però sempre va faltar temps i sempre s’hauria pogut fer més. Crec que els moments clau dels nostres mandats foren els següents: 

Posar sobre la taula el paper fonamental dels nostres professionals en matèria de transparència i d’accés a la informació pública. L’aprovació de la Llei de Transparència va ser una fita important per l’arxivística catalana per ser la llei en aquesta matèria més arxivística d’Europa i potser del món. Per nosaltres va ser una Llei d’Arxius 2.0, perquè va obrir la ment a moltes organitzacions i va fer visible els arxivers en una matèria que semblava nova, però que nosaltres ja treballàvem des de sempre.

Provocar el Pla d’Arxius. I és que des de l’1 d’octubre del 2013, en què vam verbalitzar en un Consell Nacional d’Arxius, la necessitat d’un “pla de xoc” per a l’arxivística del país, no vam deixar de treballar intensament perquè la Generalitat de Catalunya tirés endavant el projecte, la seva elaboració i la seva aprovació. El Pla d’Arxius era posar sobre la taula les idees i no deixar-ho tot a una mera discussió sobre quantes exposicions hem fet aquest any. 

L’Arxiu Social com a estratègia de revitalització dels arxius històrics va ser una convicció profunda. Des del primer moment vam veure que els arxius històrics podien quedar encasellats només en una presó patrimonialista, quan el què calia és que s’obrissin a una ciutadania àmplia. Volíem uns arxius històrics populars, que fossin centres de reflexió i de referència per a obtenir documents autèntics i de qualitat. Hi vam dedicar un Congrés sencer. I crec que moltes de les innovacions que vam proposar (gamificació, teatralització, apropar-nos a tota mena de públics, treballar amb infants de I3 fins a estudiants universitaris, abandonar la idea de temple o de museu de paper) s’han instal·lat en els programes habituals de tots aquests arxius amb normalitat.

De gestionar a governar. Sí, això sempre va semblar altisonant, però crec que era un missatge clar i efectiu per distingir entre la mera gestió documental i la governança de la informació de les dades. Però sobretot, era un argument per mirar d’explicar que el què necessiten els arxivers no és només fer cas sinó sobretot prendre decisions i dirigir. És diferent manar, que ser manat. I en aquest sentit la batalla per una adscripció més transversals dels serveis d’arxius, fora dels tradicionals departaments o regidories de Cultura era capital. Bàsicament perquè en una adscripció més transversal la disponibilitat de pressupost és sempre més alta i la possibilitat d’incrementar plantilla major. Feu la prova si no n’esteu convençuts.

La vinculació amb l’Administració digital era vital i per aquest motiu bona part de la formació, dels congressos, dels números de la revista Lligall i de les relacions institucionals van anar canalitzades a què els nostres professionals poguessin treballar amb igualtat de condicions i de capacitació amb tecnòlegs i juristes. Aquesta orientació era vital, insisteixo, per garantir la continuïtat del “nostre” negoci des del disseny dels sistemes fins a la preservació a llarg termini.

FRANCESC GIMENEZ: El meu balanç del mandat 2021-2024 és molt positiu. En aquests 4 anys, des del 2021 fins avui, la junta que vaig tenir l’honor de presidir, va treballar intensament per afrontar el gran repte de millorar el posicionament col·lectiu de la nostra professió i les condicions dels nostres i les nostres associades. 

Si recopilem el 2021, ens trobàvem amb una situació de postcovid, en la que havíem d’afrontar una nova realitat com a societat, com a professió i com a associació. El 2021 vam començar una nova etapa com a primera junta de l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya, amb nous estatuts i horitzons professionals, canvi de nom aprovat per l’Assemblea General el 22 d’abril de 2021. 

El 2021 vam lluitar per aconseguir que el Pla d’Arxius es reactivés però, sobretot, perquè es revalorés políticament. També el 2021 va ser l’any de l’anunci de l’elecció de Barcelona com a seu del Congrés d’arxivística del Consell Internacional dels Arxius per a l’any 2025. Anunci que ens portaria a dedicar atenció a aquest esdeveniment únic que des de l’AAC sempre hem donat suport a. Des del primer any, hem seguit amb les reunions institucionals i les reivindicacions històriques com la presència arxivística a la GAIP. 

El 2022 sempre el tindrem en el record pel gran cop que va significar la pèrdua de la Marta Munuera. Per sempre més serà una arxivera recordada per la seva implicació i coneixements, però sobretot la recordarem, i així ho vam deixar per escrit, com a la Marta: com una amiga, una companya, una d’aquelles persones que des que la coneixes ja no la pots oblidar. Aquell any vam participar activament en el procés participatiu del Pla d’Arxius, tot i no estar d’acord amb com es fa afrontar la governança del sistema. També vam reforçar la presència institucional, impulsar una nova àrea privada al web per als socis i vam col·laborar en projectes internacionals, per primer any com a socis d’InterPares.

El 2023 va ser l’any de l’aprovació formal del Pla d’Arxius, un pla aprovat, dotat i operatiu i una fita per a tota la professió. Ens vam fixar com a objectiu prioritari des d’aquell moment impulsar una nova llei d’arxius, ja que entenem clarament que part de l’èxit del pla depèn d’un marc normatiu que l’empari i el faci possible. També vam assolir la inclusió d’una arxivera a la GAIP, un repte defensat des de feia 8 anys. Una lluita que ha portat, ara a dos anys vista, a passar d’un requisit legal a ser una necessitat. Era el repte, i està més que assolit, amb la inclusió a més aquest 2025 d’un arxiver a la secretaria tècnica. Vam distingir finalment els primers socis d’honor de l’AAC, vam celebrar amb èxit el 19è Congrés d’Arxivística i vam establir convenis amb altres entitats per ampliar els beneficis formatius per a la nostra comunitat.

El 2024 va ser un any intens i estratègic, marcat per la posada en marxa de projectes amb mirada de futur. Vam crear tres nous grups de treball —sobre el grau d’arxivística, els fons històrics i els arxius i l’educació— amb l’objectiu d’impulsar una arxivística més global, transversal i professional. L’associació va seguir creixent fins a les 898 persones associades, amb un notable augment d’estudiants. Vam continuar vetllant per la implementació efectiva del Pla d’Arxius, entès com un punt de partida, no una meta. També vam reforçar les aliances institucionals, destacant la nostra participació en el congrés nacional d’arxius i la creació de la comunitat de pràctica DesafíoTPD amb l’Asociación de Archiveros de Andalucía.

El 2024 també va destacar per l’impuls de dos estudis clau. D’una banda, l’encàrrec d’un estudi sobre el món laboral que analitza retribucions, perfils i expectatives del sector privat envers la nostra professió. De l’altra, la revisió a fons del Model de maduresa en gestió documental per a la transparència, amb una actualització necessària després de set anys i la seva traducció a l’anglès per afavorir-ne la difusió internacional. També va ser l’any en el qual vam donar l’impuls definitiu a la primera beca de recerca en arxivística de l’AAC, la BecAAC.

Finalment, l’any 2025 vam iniciar projectes que segueixen vius, com l’impuls de les vies per resoldre la professió com a professió reglada, model de maduresa en gestió documental per a la transparència, l’estudi del mercat laboral i l’impuls del grup sobre fons històrics i els grups sobre arxius i l’educació. Finalment, vam iniciar el projecte de col·laboració amb ESAGED per la microcredencial sobre govern de les dades.

Tot això, tota aquesta feina que hem fet aquests 4 anys, ha estat possible gràcies a l’entrega i la professionalitat de les vocalies, que han sabut respondre a reptes diversos i obrir nous camins. En un context canviant que sovint interpel·la la nostra professió, és més necessari que mai compartir, créixer i avançar plegats amb determinació i consciència.

• Com veieu el futur de la professió? I el de l’entitat?

RAMON ALBERCH: Respondre a aquestes dues qüestions requeriria de molt d’espai, però amb voluntat de síntesi entenc que la professió seguirà sotmesa a un canvi rellevant en un futur pròxim, de manera que caldrà mantenir una actitud d’obertura davant les novetats i assumir que la nostra metodologia estarà sotmesa a una constant evolució. En aquest sentit, crec que el tema del model de formació i el perfil professional és molt important, com també ho és dilucidar el nostre posicionament estratègic a les organitzacions, reforçant el nostre caràcter central i transversal mitjançant l’adequada adscripció orgànica i de jerarquia en l’organigrama. I sobretot millorar la nostra imatge a la societat, encara molt captiva de vells estereotips.

I pel que fa a l’entitat, el repte bàsic és mantenir la unitat d’acció en un futur pròxim en què podem acostar-nos al miler de membres. Més enllà de les legítimes discrepàncies en temes puntuals que han aparegut i puguin aparèixer, tenir la convicció que l’Associació és la casa de totes i tots els professionals i que l’èxit de la gestió és directament proporcional a la capacitat de generar polítiques de consens. I l’altre repte cabdal és poder col·laborar en la conformació de la professió del futur, que estarà sotmesa a notables canvis i sovintejats trasbalsos de caràcter principalment metodològic i d’interlocució múltiple amb el nostre entorn.

JOSEP MATAS: Des del 2003 estic desvinculat del sector de manera que no crec que la meva opinió tingui massa valor. 

Sobre la professió, va sense dir que un dels punts forts és que es manté la unitat de la professió. A part d’això, sí que penso que com que no és una professió que no té tasques específicament assignades per norma, o no tan especificades com altres (el treballador social que ha de fer informes, l’arquitecte municipal que informa de les sol·licituds de llicència, l’enginyer col·legiat que signa determinat projecte, el secretari, l’interventor…) l’exercici professional acaba essent en part el que el mateix professional configura com a propi. El futur de la professió dependrà, per tant, de la suma d’aquestes actituds.  

L’Associació és molt rellevant perquè és l’únic nexe entre professionals que treballen en institucions, entitats o organitzacions molt diverses, o que treballen pel seu compte donant servei a aquelles. Em permeto insistir en aquesta obvietat: és l’únic àmbit on tots es troben, us trobeu. Per tant, només l’Associació pot tractar i canalitzar les necessitats del sector i ho ha de fer lluny de qualsevol corporativisme. Ha de seguir fent també la funció d’“intel·lectual col·lectiu” que ha vingut fent fins ara, tractant dels temes doctrinals i legals que es requereixi a cada moment. Amb relació a això últim, en el cas que es plantegés l’elaboració d’una nova Llei, crec important preservar els valors de la vigent, en especial l’atribució de responsabilitats a tots els ens públics i les diferents opcions que es donen per complir les obligacions legals.

La funció de l’Associació i el que està fent és molt important, de manera que més que fer més coses, o coses noves, crec que es tracta de fer millor les que ja s’estan fent. 

MARIONA COROMINES: Quan el futur de la professió i de l’entitat, jo apostaria per aconseguir una escola d’arxivística encara amb més nivell i prestigi internacional per tal que els arxivers que hi surtin siguin els millors professionals del mercat. 

JOAN BOADAS: L’aplicació d’aquest decàleg, o la combinació d’algunes de les diferents entrades, crec que podrien garantir una saludable i llarga vida als i a les professionals dels arxius, de la gestió dels documents, de la informació i de les dades. En definitiva, dels arxivers.

1. Conèixer de manera exhaustiva l’organització per a la qual treballes.
2. Esdevenir interlocutor fiable i influent en el si de la seva organització en el que, genèricament, podem nomenar gestió documental electrònica (preservació digital, metadades i interoperabilitat, classificació automatitzada, autenticitat i seguretat, etc.).
3. Ser útil a l’organització i resoldre de manera eficaç els interrogants i les necessitats que es plantegin des de les diferents unitats.
4. Esdevenir l’autoritat de referència de la nostra organització en tot allò que es refereix a la gestió dels documents i les dades.
5. Centrar, també, els objectius en les necessitats de la ciutadania. Com a part nuclear de la gestió informativa de la contemporaneïtat, les nostres accions han d’anar adreçades a facilitar les relacions entre administració i administrats.
6. Conèixer el territori, el passat i els agents de l’àmbit on operem. No hi ha dues organitzacions ni dos arxius iguals, perquè no hi ha dues realitats territorials mimètiques.
7. Ser conscients que un dels valors afegits de la professió és la visió panoràmica, de gran angular, que podem aportar: les dades de gestió d’avui seran les que permetran conèixer el passat de demà.
8. Insistir permanentment que sense documents, que sense dades, no hi ha coneixement.
9. No esdevenir mers tecnòcrates. El nostre segell ha d’incorporar els valors de l’humanisme. Això també ens ajudarà a ser imprescindibles.
10. Crear equips amb l’ànim de donar resposta a les múltiples exigències d’una professió radicalment contemporània: arxiver.

I com tots els decàlegs, aquest també es pot resumir en dos punts: Ganes de treballar i voluntat d’aprendre.

JOAN ANTON: El futur de la professió ja ha arribat, no cal fer excessives prospeccions per entreveure que la multidisciplinarietat ha vingut per quedar-se en el nostre àmbit d’actuació. La interacció amb altres professions sobretot arran de l’expansió de la societat del coneixement, la col·laboració mitjançant equips multidisciplinaris, l’acceleració dels canvis amb la intel·ligència artificial, el tsunami de les dades o els entorns del núvol.

En aquest sentit, cal posar de manifest que, en un món on sembla que les dades són l’únic que importa, nosaltres disposem d’una metodologia i forma de treballar que contextualitza aquestes dades i, per tant, els hi aporta valor perquè siguin fiables, autèntiques i accessibles. Hem de ser capaços de fer arribar el nostre missatge conforme amb aquestes metadades, les notícies falses i la postveritat poden tenir els dies comptats.

Això sense oblidar el nostre paper com a preservadors de la memòria històrica de tant en tant treballem amb la matèria primera de l’estudi i la recerca històrica.

El futur de la professió és brillant, però cal continuar construint-lo entre tots, tant des de l’àmbit de l’AAC com des de les institucions i la ciutadania. Cal continuar treballant amb rigor i serietat, tal com ho hem fet fins ara, sense deixar de pensar que el nostre objectiu ha de ser el de possibilitar que les generacions futures esdevinguin coneixedores del nostre passat, però també siguin conscients del nostre paper en la gestió actual de les organitzacions.

JOAN SOLER: Veig un cert replegament institucional fonamentat en la falsa aparença de què durant el nostre mandat es va dedicar massa temps a la gestió documental i es van deixar de banda els arxius històrics. Per mi això és una excusa de mal pagador. Si existeix aquest replegament és per un mal antic: als departaments o regidories de Cultura la gestió documental els incomoda. La prova més evident? Doncs que malgrat que s’hagin pogut tirar endavant moltes iniciatives, l’orientació final és a la preservació amb mentalitat patrimonial. No, penso que el futur de la professió ha de seguir obrint la ment. La informació és on cal posar el focus, no el patrimoni. Només així tindrem una visió realment holística de les nostres funcions. Arribarem a tot? Sols no. Calen equips i especialització. I conèixer bé a “l’altre”, així com fer que “l’altre” ens conegui.

Pel que fa a l’AAC, m’amoïna una mica que costi trobar gent implicada a participar activament. El voluntarisme continua essent la base de la participació i això, de manera global i a tot arreu, es veu que va a la baixa. Quan nosaltres vam dirigir l’AAC vam fer un intent que no va acabar d’anar més enllà de quatre idees. Però ho torno a proposar: professionalitzar l’AAC. Com? Incorporar en plantilla un gerent, un advocat laboralista i un comercial. Però no només això. Per a finançar l’AAC, crear una Fundació que servís per a captar recursos, influències, crear sinergies i contactes, que vagin més enllà de les quotes, les subvencions i el coneixement personal dels membres de la Junta.

FRANCESC GIMENEZ: El futur de la professió i de l’associació es presenta complex però alhora il·lusionant, amb oportunitats i obertures a nous camins i horitzons. En els pròxims 4 anys hem d’afrontar un pla d’arxius que ha d’arribar quasi a la seva completesa, i l’AAC hem de ser allà per acompanyar la seva execució i estar amatents al compliment dels seus objectius i terminis. El Pla és, també, el resultat de la veu dels associats i de les associades, i com a tal, posa en valor l’opinió expressada per part de totes les persones que han participat en les taules i debats. Però si un repte tenim totes i tots al davant, és la Llei d’arxius. Amb ella comença una oportunitat, l’oportunitat de legitimar reivindicacions del col·lectiu i enfortir-lo en el seu posicionament a les organitzacions i a la societat. La nova llei d’arxius ha de saber moure’s en un entorn en el qual les dades governen escenaris estratègics, i ha de posicionar la gestió documental en un entorn central en el qual no pot perdre terreny. Vivim una època complexa en el que s’estan definint les estructures d’informació del futur, i en el que professions com la nostra es poden veure amenaçades o apartades del centre d’interès. Ho veiem en propostes de modificacions de lleis com la de funció pública. Hem de ser lobby, com som, i hem d’evitar aquests canvis que ens condicionaran en els pròxims anys. 

Alhora, i molt lligat a aquest posicionament de centralitat, cal que la professió esdevingui reglamentària. En això crec que hem d’enfocar especialment l’atenció. Per fer-ho, cal replantejar la nostra base d’accés a la funció pública, cal pensar en com convertir en un requisit el que ara és un mèrit. El camí és difícil, però la solució creiem que és innegociable: hem de ser una professió reglada. Aquest escenari ens portaria a situacions noves en les quals no es qüestionaria quin és el professional dels arxius, com ara sí que passa. Fins i tot, ens podríem arribar a plantejar si l’associació ha de deixar de ser-ho, per esdevenir col·legi i enfortir-nos encara més com a col·lectiu.

Aquesta lluita la seguirem amb una línia vermella que sota cap concepte s’ha de sobrepassar. La professió d’arxiver i d’arxivera és única, ens dediquem a la gestió del cicle de vida de la informació, i això engloba tant el tractament de pergamins com la creació d’algoritmes per l’automatització de processos. Som una única professió que pot aplicar les mateixes eines sobre diferents processos en tot el cicle de vida. Això ens fa més forts. Per això, no només ens preocuparem per quins espais hem d’ocupar en les noves oficines de dades, sinó també, i especialment, en com podem empoderar i posar en valor la gran tasca dels professionals que treballen dia a dia amb el patrimoni documental. Creixem en la diversitat, creixem en la pluralitat. Si hem sobreviscut i crescut durant 40 anys, però, ha estat també per la força del col·lectiu i en ell hem de continuar totes i tots creient-hi i defensant-lo. 

Aquestes són algunes de les línies estratègiques que han de marcar el futur de la professió. I aquestes línies només s’aconseguiran teixint aliances, establint sinergies que ens enforteixin com a col·lectiu i que ens ajudin a reconèixer-nos en tots els àmbits necessaris per a la progressió de la professió. És el moment de créixer i trobar-nos en un món insegur, la supervivència al canvi és el que fa perdurar els col·lectius, i en això hem d’aferrar-nos. L’AAC porta 40 anys de vida perquè ha sabut modular-se i adaptar-se sense trencar fonaments, o, si més no, sense desestabilitzar-se. El futur és ara, el futur és de les valentes, el futur és del col·lectiu i de la seva força. Som i serem.