Històries d’arxiver

“El passat ens ve a buscar quan toca, no abans” diu un dels personatges de la novel·la Sau, (2025) de Ferran Garcia. I és radicalment cert. Les pàgines d’aquest llibre però, sense cap bri de nostàlgia, ens parlen també del present i del futur de la nostra professió. 

En el pròleg del llibre, l’arxiver i advocat Pep Matas explica que la història d’una professió s’escriu a partir de dues classes de referències. En primer lloc esmenta aquelles que sovint reflectim en les memòries anuals i plans estratègics i que presenten un contingut essencialment quantitatiu, estadístic. Però, alhora,  afirma que una professió s’explica també “a partir de les experiències personals dels professionals que hi treballen, essent aquesta segona classe d’informació molt menys freqüent, inexistent en el cas dels arxivers i arxiveres de Catalunya” que en general no ha recollit “el punt de vista subjectiu, les opinions i comentaris d’un professional sobre els avenços aconseguits o els projectes no realitzats, sobre els treballs preparatoris de nous serveis, les reunions profitoses i les que no ho van ser”.

Segur que Pep Matas té raó, però el cert és que cap a mitjans de 2022, quan em vaig plantejar de redactar aquest text, no era tant la voluntat d’omplir aquest buit sinó que, arran de la meva imminent jubilació, allò que em movia era l’horror vacui davant d’un futur que, com tots, era inexplorat però que suposava, sens dubte, un trencament amb el que havia estat el meu capteniment en les gairebé quatre dècades precedents. 

Que l’editor de Gavarres acceptés d’incorporar la meva proposta a la seva col·lecció El caliu de la memòria, no només va contribuir a allunyar aquell possible horror sinó que em va permetre revisitar amb detall el meu passat professional. I, malgrat que sabem que el passat és un país estrany que mai visitaríem si no estiguéssim absolutament segurs de tenir el bitllet de tornada, haver gaudit l’oportunitat de recórrer territoris ja gairebé oblidats i d’explorar regions que havien esdevingut pràcticament ermes, ha estat un viatge que, com totes les bones destinacions visitades, et fa tornar a casa cansat, però satisfet per tot el que has après i incorporat a la teva vida. Compartir allò vist, assumit i conegut en aquest viatge és el que dona raó de ser al llibre editat que, de fet, persegueix un objectiu: explicar una peripècia laboral, que en molts casos és una peripècia vital, d’un arxiver que ha procurat actuar sempre amb honestedat.

Un arxiver heterodox? Probablement sí en el sentit que per diverses circumstàncies he intervingut en múltiples actuacions, algunes a vegades no estrictament vinculades a la pràctica arxivística tel quel. És possible que les raons que van impulsar aquesta multiplicitat d’accions les hàgim de buscar en els orígens de la nostra professió o, per ser més precisos, en els nostres orígens en aquesta professió.

Quan a mitjan anys 1980 ens hi vàrem posar, potser hauria d’escriure ens hi vàrem trobar, la possibilitat d’intervenir en els diferents camps que s’obrien de manera simultània davant nostre era tan gran i diversa com ho era la nostra inexistent formació arxivística. Cal escriure-ho així perquè és la veritat. Érem historiadors, per ser més precisos, llicenciats en història, però no érem arxivers. I això que era un dèficit evident va representar també una oportunitat. La nostra feina tenia uns perfils i uns límits difusos que permetien explorar molts d’aquells camps que ara esmentava: organitzar fons documentals, publicacions, exposicions, serveis educatius, edició de textos i imatges, conferències, visites guiades i, molt aviat també, fer créixer l’àmbit d’actuació professional cap a l’establiment de sistemes de gestió documental. Vistos des d’avui segurament sistemes precaris, però que suposaven un clar intent d’eixamplar les costures de la professió i d’assumir que sense colonitzar aquella àrea de treball el nostre recorregut tenia data de caducitat o corria el risc d’una prompta fossilització. 

La meva manera de ser, allò que en podríem dir la meva personalitat, pot ajudar a explicar aquesta heterodòxia que esmentava? Segurament, sí. Comencem per un element que sempre he considerat determinant, gairebé des del moment inicial quan vaig començar a treballar a Caldes de Malavella: cal tenir un equip de professionals si allò que hom pretén és desenvolupar actuacions que, en la mesura del possible, siguin transformadores. Sabem que això no és fàcil, i menys en l’àmbit de l’administració pública on els processos de selecció de personal moltes vegades són condicionats per circumstàncies que no podem controlar. Però cal esforçar-s’hi i aprofitar tots els mecanismes que permeten que el rigor i la capacitació professional siguin els requisits imperants en les proves d’accés a la funció pública.

És a partir de plantejar les coses d’aquesta manera i, alhora, amb la certesa que desenvolupar en la seva plenitud tot allò que exigeix l’arxivística requereix professionals de primer nivell, que allò que més em satisfà del meu periple laboral és l’equip creat a l’arxiu municipal de Girona. Per dir-ho amb les paraules que utilitzo en el llibre que comento: “U no és ningú va escriure el poeta Joan Brossa, el 1979. He cregut sempre de manera ferma en aquest aforisme perquè, encara que no sigui fàcil, si volem que l’equip funcioni, d’allò que es tracta és d’abandonar la sobirania del jo i saber-se envoltar d’un grup de persones que, si més no tècnicament, siguin millors que un mateix. Si tens un equip molt bo tu també ets millor.”

Un altre element vinculat a la meva manera de ser. Mai no he pensat que els nostres límits professionals estiguessin marcats per la mida de les administracions on treballem. Les persones que llegeixin Històries d’arxiver constataran la meva participació, i la d’altres membres de l’equip, en múltiples projectes, reunions, congressos i conferències arreu del món. I ho hem fet des de l’administració municipal d’una ciutat que supera escassament els cent mil habitants. No cal buscar-hi vanitat en aquestes paraules, ans al contrari, són un exemple clar de la generositat que reps dels altres quan et vincules a propostes i projectes que transcendeixen el teu àmbit laboral estricte.

Com és també un factor de creixement personal i professional vincular-te a l’associació professional a la què pertanys. Hi he estat present gairebé des del moment fundacional i vaig tenir el privilegi de presidir-la durant quatre anys (2001-2005) i ser-ne vocal de relacions internacionals fins al 2013. Crec que puc afirmar que el meu capteniment en relació a l’Associació sempre es va fonamentar en la premissa següent: què puc aportar? i no, què puc obtenir? Plantejades les coses en base a aquesta proposició, no hi ha cap dubte que tot el que vaig rebre va compensar amb escreix la meva contribució. Quan el 5 de maig de 2023 l’assemblea de l’AAC va aprovar el meu nomenament com a primer soci d’honor de l’entitat em vaig sentir extremadament reconegut i, naturalment, molt agraït.

A Històries d’Arxiver em refereixo a alguns d’aquests aspectes que estic comentant, però també faig un recorregut al que ha estat la meva carrera professional, iniciada el 1984 a Caldes de Malavella, continuada a Salt i, d’ençà de febrer de 1990 a la ciutat de Girona, on em permeto fer uns retrats dels dos alcaldes i les dues alcaldesses amb qui vaig treballar: Joaquim Nadal, Anna Pagans, Carles Puigdemont i Marta Madrenas. Sense excepció, cal dir que el seu suport i el seu compromís amb l’arxiu municipal ens va ajudar que tot fos molt més senzill.

Un dels blocs parla de les persones que, en alguns casos de manera molt prematura, ens han deixat en el transcurs d’aquests anys. N’esmentaré només les que tenen una vinculació amb el món dels arxius. Montserrat Hosta, arxivera de l’arxiu històric de Girona que somiava veure en funcionament la nova seu de l’arxiu “provincial” i que gairebé tretze anys després del seu adeu encara no ha  vist la pedra fundacional. El notari Josep M. Puig Salellas que com a president de la Fundació Noguera va fer una contribució impagable en l’edició dels grans corpus documentals catalans i ens va ajudar de manera incondicional en els de la ciutat de Girona. Em refereixo també a tres professionals extraordinaris que vaig tenir la sort de conèixer i amb qui vaig treballar: l’arxiver d’Arenys, Josep M. Pons Guri, la paleògrafa Sefa Arnall i l’arxiver de la catedral de Girona, Gabriel Roura. I, vinculat encara als arxius, Enric Mirambell, que em va precedir durant anys com a cronista de la ciutat de Girona.

Com és sabut, un dels aspectes que més enriqueixen un arxiu és la seva captació de fons de diferents procedències i tipologies. He de confessar una de les satisfaccions més grans d’aquests anys d’arxiver ha estat contribuir a la recuperació de fons documentals d’aquelles persones que, havent defensat la causa legítima de la República, es veieren obligades a deixar el seu país durant un llarg període d’anys i, en molts casos sense possibilitat de retorn. Disposar de part de la seva documentació, que en ocasions havien guardat gelosament durant dècades d’exili, ens semblava que era una manera de tornar-los tenir entre nosaltres i contribuir no només a recuperar la seva memòria sinó part de la dignitat que els va ser arrabassada. En serien exemple els arxius de  Carles Rahola, Emili Blanch, Antònia Adroher i Carmel Rosa, Adelina Cortina i Miquel Santaló, Laureà Dalmau, Josep M Corredor, Ferran Rahola, etc.

El llibre detalla també la creació, el 1997, del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) i de l’Observatori Permanent d’Arxius i Televisions Locals (OPATL), així com diverses accions d’àmbit internacional de les quals, per la seva transcendència, cal remarcar la col·laboració en la digitalització de la documentació sonora i audiovisual del Tribunal de Reclamacions Nuclears de les Illes Marshall i les negociacions, gens amables, amb el ministeri de Cultura d’Espanya que varen conduir a la incorporació del Llibre del Sindicat Remença de 1448 al registre de la Memòria del Mon de la UNESCO. En aquest àmbit internacional, més enllà d’esmentar els reconeixements que de manera generosa m’han ofert els col·legues de professió (l’ICA Fellow i l’Emmett Leahy Award) dedico unes pàgines a l’organització de la Conferència Anual d’Arxius del Consell Internacional d’Arxius (ICA) que, per primera i única vegada ha estat organitzada per un arxiu municipal. La convocatòria (2014) de Girona va aplegar un miler de persones, de noranta nacionalitats diferents que van presentar les seves intervencions en set sessions paral·leles. Hi explico, també, la meva participació en el Congrés Internacional d’Arxius que sota el lema Coneixent passats. Creant Futurs, ha tingut lloc a la ciutat de Barcelona aquest octubre de 2025.

Un dels darrers capítols d’aquestes Històries d’Arxiver el dedico a explicar com Roser Capdevila va decidir convertir-me en un home dibuixat. En efecte, el capítol quinzè de la segona temporada de la seva sèrie d’animació porta per títol Les Tres Bessones i Gutemberg i el protagonista principal n’és el professor Boadas. Amb guió d’Albert Vinyoli la trama de l’episodi fa que la Bruixa Avorrida castigui les Tres Bessones que van a parar a la porta de la gran biblioteca de Babilònia. Allí, planyent-se que no pot entrar per a concursar al gran premi d’investigació de la història de la impremta, hi troben el professor Boadas que vol destinar els guanys que rebria del guardó per a construir una escola i una biblioteca per als nens del seu poble. Després d’ajudar-lo a superar tot un seguit de proves, aconseguiran imprimir, gràcies a l’ajuda de Gutemberg, un llibre i, amb això, guanyar el concurs.

Cinquanta-quatre capítols que volen esdevenir un recorregut per quaranta anys d’exercici d’una professió que, per a mi, ha estat apassionant. Si la seva lectura serveix per descobrir les enormes potencialitats que té aquesta feina, em sentiré més que recompensat.