Jornada Agustí Duran i Sanpere, la lluita contra l’oblit (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975)

El passat 2 de desembre de 2025 se celebrà la Jornada Agustí Duran i Sanpere, la lluita contra l’oblit (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) al Monestir de Pedralbes, en un acte per commemorar i recordar la figura del que va ser arxiver de Cervera i també de Barcelona, així com les seves múltiples facetes en altres camps com l’arqueologia, la història de l’art o l’arquitectura.

La jornada s’inicià agraint la convocatòria de l’acte i que s’hagués escollit el Monestir de Pedralbes per un acte de memòria i de lluita contra l’oblit. Un acte que serví per repassar extensament la trajectòria d’Agustí Duran com a cap de secció d’arxius de la Generalitat de Catalunya, i també per recordar com Agustí Duran i Sanpere treballà des d’una cel·la del Monestir, la finestra a l’exterior de la qual dibuixà en una de les seves cartes.

Quim Borràs, director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, es va felicitar pel nomenament de l’Any Agustí Duran i Sanpere, i de com es compartia aquesta celebració entre Cervera i Barcelona, organitzant jornades, conferències, i diversos actes. Destacant la seva extraordinària transversalitat com a arxiver, museòleg, arqueòleg, historiador, i la seva avançada visió per la divulgació i conservació.

Borràs alertà seguint les paraules de Duran i Sanpere com la memòria pot esvair-se si no s’hi treballa, també com les guerres i dictadures han perseguit la destrucció de la memòria i com s’ha recuperat i vertebrat en època democràtica. Destacà sobretot l’operació de 1936 a 1939 de com se salvaren els arxius i s’aplegaren per no perdre’ls, i com introduí criteris científics i documentals, superant l’acumulació museística, i fent el relat històric viu, promovent així itineraris històrics. Per últim, Quim Borràs aprofità per agrair a Xavier Tarraubella l’organització de l’Any Duran i Sanpere i acceptar-ne el càrrec de comissari.

Xavier Tarraubella, agraí també l’assistència a la jornada i l’èxit de convocatòria, i passà a destacar tot seguit la transversalitat i multidisciplinarietat d’Agustí Duran i Sanpere, amb finalitat divulgativa de la memòria, el coneixement i la història. Volent posar més llum a les seves aportacions al patrimoni i la cultura del país, i destacant com diversos especialistes presentarien l’arxiver i arqueòleg, com a gestor d’infraestructures del país, com a arqueòleg, com a expert en museïtzació, etcètera.

La primera taula titulada Agustí Duran i Sanpere i el qüestionament de la visió tradicional de l’arxiu anà a càrrec de l’arxiver i historiador Ramon Alberch, un dels màxims referents dels arxius catalans en l’actualitat, i que al llarg de la seva trajectòria ha ocupat diversos càrrecs de direcció d’arxius i institucions catalanes d’arxius, també destacant-ne les diverses publicacions d’història i d’arxius.

Ramon Alberch parlà del seu darrer llibre Fem arxiu, construïm ciutat. Història de l’Arxiu municipal de Barcelona (1249-2025) sobre la història de l’Arxiu de Barcelona amb el qual es reflecteix la història de la ciutat i com aquesta obra veu també del llegat d’Agustí Duran i Sanpere. Alberch destacà el pensament de Duran i Sanpere, i com va beure de grans referents, per exemple, de Caresmar, de Capmany, de Balaguer, de Pi i Arimon, de Sanpere i Miquel, de Carreras Candi, de l’Escola dels Annals, i com el va portar a ser un home d’acció, que treballà la història nacional i també la ciutadana.

Duran i Sanpere fou un constructor de projectes i alhora un noucentista que pensà els arxius com a fonts d’història. Va entendre la història com a bé superior, i va veure també la diferenciació entre arxiu històric i arxiu administratiu. En època seva, per exemple, es trencà la visió per unitats orgàniques i es passà a la visió funcional dels arxius municipals, un fet que avui dia pot semblar molt lògic, però que llavors demostrà tenir visió de futur. A més, tot aquest procés quedà profusament documentat, a través d’agendes i tota mena de documentació, la qual cosa permet avui dia contextualitzar el seu llegat i les seves decisions sobre els fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Alberch repassà la història i vicissituds de l’Arxiu Històric de Barcelona, i l’evolució de l’arxiu en època de Duran i Sanpere, amb el pas de la gestió documental integrant-se dins l’AHCB anant molt més enllà de la visió custodialista i acollint una visió unitària del patrimoni cultural. En la seva presentació es destacà per exemple com més de la meitat de la documentació de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona no és documentació generada per la mateixa institució sinó que són fons rebuts d’altres institucions. O com s’establiren transferències periòdiques de sèries documentals del llavors actual Ajuntament de Barcelona, i com també col·leccions privades, gremis i tota ment d’institució es decidí que podien ingressar-se en forma de fons a l’AHCB.

Aquest aplegament de documentació inclourà també nous formats de documentació no contemplats fins llavors, sobretot de l’activitat social i cultural de la ciutat, i fins i tot dels arxius sonors i audiovisuals. Per últim, Ramon Alberch explicà el vessant divulgatiu de Duran i Sanpere, amb publicacions als mitjans de comunicació i la difusió dels fons de l’AHCB, organitzant visites presencials a l’arxiu i també exposicions. Iniciativa que feu que es traspassés la història oficialista i se superés l’arxiu clàssic que gestionava només la memòria de la pròpia institució, eixamplant la frontera del que era un arxiu i també del que es consideraria a partir de llavors com que havia de ser documentació d’arxiu. Evolució conceptual que es veié reflectit encara més amb el canvi de nom d’Arxiu Municipal de Barcelona a Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que permetria englobar tota la concepció de la ciutat i no només el seu govern municipal.

Jaume Enric Zamora i Escala, director de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona, parlà de la planificació del salvament dels arxius catalans amb el títol Agustí Duran i Sanpere: de la planificació al salvament dels arxius catalans (1931-1939). En la seva presentació destacà l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 en què es proposaren criteris normatius, recuperació de fons documentals, classificació, ordenació, descripció i instal·lació de fons, fins a arribar a la promoció i difusió. També destacà l’impacte de l’etapa posterior a la dictadura de Primo de Rivera durant la qual es crearen diverses institucions com el Consell de Cultura i com es desenvolupà un marc legislatiu en matèria d’arxius del 1931 al 1936, amb el qual es va definir legislativament els fons de la Generalitat de Catalunya alhora que també s’establí la creació d’arxius comarcals i d’un arxiu general de Catalunya. Continuant amb l’establiment de l’Estatut d’Autonomia el 1932, o la Llei de patrimoni històric del 1934, i la Llei de conservació del patrimoni històric també el 1934.

El 1936, però decauria l’activitat als arxius a causa de l’esclat de la guerra pel cop d’estat feixista, i hi ha una desatenció als arxius per l’esclat del conflicte bèl·lic i l’aixecament militar contra la República. Fou llavors que destacaria la figura de Josep Roquerol com a conservador dels fons a Pedralbes. El 2 de juny de 1936 Duran i Sanpere serà nomenat Cap de la secció d’arxius documentals del SPHAC de la Generalitat de Catalunya alhora que era director de l’Arxiu Històric de Barcelona, passant llavors de la conservació a la recollida i trasllat també d’arxius, tant a Poblet com a Viladrau.

El 1938 es designaria el Monestir de Pedralbes com a emplaçament també d’emmagatzematge de fons i preservació, juntament amb Viladrau que fou designat a partir del novembre de 1936 també com a gran centre de refugi dels arxius catalans, i és on es destinaran els fons de l’AHCB, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, així com també els arxius eclesiàstics i d’arreu de Catalunya. Fins acabada la guerra que els fons tornarien a Barcelona.

Jaume Enric Zamora acabà la seva intervenció destacant de Duran i Sanpere com sempre es rodejà de gran diversitat de persones interessades en la història, per tal de concebre la major amplitud de fons possibles per l’arxiu. Assolint la xifra de 20.000 metres lineals quadrats i 150.000 pergamins salvats en aquest període.

Enric Cobo, Subdirector General d’Arxius i Gestió Documental de la Generalitat de Catalunya presentà el veterà historiador Ramon Grau i la seva ponència Historiar Barcelona en temps adversos. Ramon Grau parlà dels treballs historiogràfics de Duran i Sanpere de 1917 a 1957 transcrits en l’obra “Barcelona i la seva història” de 1972 a 1975. Duran i Sanpere promogué el coneixement sobre la ciutat, amb diverses vicissituds sobretot durant la Guerra Civil i la seva obra es veié truncada momentàniament pel seu catalanisme i hagué de batallar amb la dissort i la repressió del règim franquista.

En aquests anys se centrà en la vida més íntima de la ciutat, de la frivolitat de les hores de lleure i en una visió més quotidiana practicant una ciutadania cívica fins que no pogués recuperar els seus anhels catalanistes un cop passada la dictadura franquista. Duran i Sanpere parlà profusament sobre la fesomia de la ciutat, de qui la construeix en cada moment, i sobretot del context polític i social que condiciona aquesta construcció de la ciutat, trencant així amb les visions romàntiques i nostàlgiques del passat.

A través de Ràdio de Barcelona podria fer una gran difusió de la història de Barcelona amb el projecte Divulgació Històrica de Barcelona, divulgant episodis rellevants de la ciutat des d’una vessant d’activisme barceloní, tot i que se sentia més profundament cerverí i mai s’oblidà de Cervera tampoc aquells anys. En aquesta època s’orientà també cap a la història de l’art i les seves etapes, tot i que Duran i Sanpere no explicitarà els estils ni èpoques en la història de l’art sinó que tindrà una visió continuista del temps i dels progressos culturals, desdibuixant les fronteres entre estils i moviments artístics. Ramon Grau també assenyalà com Duran i Sanpere fou conscient dels seus límits i és per això que s’acompanyà d’altres veus per escriure la història de la ciutat.

El següent torn fou pel professor d’història del dret Max Turull, el qual parlà del vessant més micro de la historiografia, amb la seva exposició Les aportacions d’Agustí Duran i Sanpere a la història de Cervera. En la qual explicà com Duran i Sanpere elevà la importància de les institucions culturals a Cervera, sensibilitzant sobre la importància del patrimoni històric, amb divulgació oral i escrita. Com en el vessant historiogràfic va escriure i va investigar sobre la història local de Cervera. Des de la seva formació universitària en Dret a la Universitat de Barcelona i la seva titulació mig d’amagat però amb vocació passional en Filosofia i Lletres, Història i Arqueologia. En el seu treball de jurista tingué una visió del món estructurada i gran precisió del llenguatge, trencant amb la mitologia històrica i basant-se en les fonts històriques de l’arxiu per construir el relat.

La seva producció literària fou tant en publicacions acadèmiques com en publicacions més de divulgació com monografies i edicions diverses, arribant a publicar més de 113 obres entre 1909 i 1974, mentre compagina excavacions arqueològiques i dirigeix l’arxiu de Barcelona. Turull destacà per sobre de tot la publicació del “Llibre de Cervera” l’any 1972 en el qual feu un gran recull i itinerari històric de la població de Cervera, en 600 pàgines i 134 imatges, amb un gran procés de preparació i documentació. Aquest llibre recollia una tercera part dels textos de Duran i Sanpere, i la resta eren refets per aquest llibre. Començament pels primers fets coneguts, fins al segle XVIII, deixant el segle XIX i XX com a capítols menors.

Tot seguit Carme Bergés, cap de l’Àrea de Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, exposà la presentació Agustí Duran i Sanpere i el Centre Comarcal de Cultura de Cervera. Un laboratori per a la creació d’estructures culturals de país. Començant per destacar l’escriptura de Duran i Sanpere, amb la qual fixà escenaris de la història, amb sentit de l’humor i sensibilitat a l’hora d’explicar els seus pensaments. Bergés resseguí els espais on visqué Duran i Sanpere, els carrers, l’habitatge familiar, i el patrimoni del seu habitatge. També la vida a Cervera de la família Duran i Sanpere i Grau i Aymà a la terrassa de casa seva als anys 50 a Cervera, omplint la casa de records i tradició com un veritable museu de la vida domèstica. També destacant la seva col·laboració amb Frederic Gómez Gabernet que fou també amic i col·lega seu. Fins a assolir la plaça a l’Arxiu de l’Ardiaca on ampliarà encara més la seva feina de documentació i museïtzació tant de Cervera com de Barcelona. Per Duran i Sanpere era indestriable un objecte com un instrument, i l’atribució de significats més enllà de l’art i la visió estètica.

El 1932, Duran i Sanpere obrirà la Biblioteca Popular de Cervera en la qual establirà la primera biblioteca pública de la Generalitat de Catalunya i que no ha tancat mai des de llavors. Bergés destacà per acabar la seva exposició el vessant fotogràfic familiar d’Agustí Duran i Sanpere i de les escenes més quotidianes així com el seu vessant de divulgador i difusor de la cultura.

Xavier Tarraubella en el torn obert de paraules destacà el vessant de Duran i Sanpere com a historiador, i com als anys 70 es recuperà la seva obra tant en l’àmbit de Cervera com Barcelona. Ramon Grau respongué que Duran i Sanpere havia acumulat llavors una vasta obra escrita que en els seus últims anys pogué anar publicant més profusament degut també a una menor pressió censora de la dictadura. Max Turull afegí que a finals de la seva vida Duran i Sanpere rebé el reconeixement de tota una vida dedicada a la investigació amb la multiplicació del valor dels seus textos escrits al llarg del segle XX. Eduard Barrera destacà també el paper de Max Cahner de difusió de l’obra de Duran i Sanpere a través d’editorials especialitzades, i de com per culpa de la dictadura franquista no tenim una figura històrica de Duran i Sanpere com a constructor de grans institucions sinó com una figura de conservació, i que seria Max Cahner qui segurament seguirà aquesta obra constructiva d’institucions a Catalunya.

Lluís Cermeno, cap del Servei de Suports al Sistema d’arxius de Catalunya, presentà l’arqueòleg Eduard Riu-Barrera el qual exposaria el vessant més arqueològic de Duran i Sanpere amb l’exposició Les aportacions d’Agustí Duran i Sanpere el desenvolupament de l’arqueologia catalana (1915-1957). Riu-Barrera inicià la seva presentació explicant com la seva família va anar a l’Escola Massana i, per tant, ell mateix sentia una vinculació familiar amb l’entorn de Duran i Sanpere.

Al llarg del repàs del recorregut professional de Duran i Sanpere, Riu-Barrera anà exposant el canvi de vessant en l’arqueologia, i de com aquesta es relacionaria amb la geologia i l’arquitectura. També com en època de Duran i Sanpere comença la revalorització de la cultura ibèrica i dels seus jaciments, amb casos ben coneguts com el de La Dama d’Elx i amb l’exploració de les pintures rupestres.

Bàsicament, els estudis arqueològics de l’època se centraven en el paleolític fins al 1914 quan tornà Pere Bosch i Gimpere i que l’Institut d’Estudis Catalans renovarà l’arqueologia catalana, trobant-s’hi amb Duran i Sanpere. És en aquesta època que destaquen dues grans obres on participa Duran i Sanpere com Prehistoria Catalana i Hispania, tot i que el mateix autor declararia tenir més inclinació cap a l’arqueologia medieval.

Un dels projectes més rellevants d’arqueologia seria la recerca de la tomba de Pau Claris aprofitant la reforma de la Via Laietana on Duran i Sanpere demostrà els seus amplis coneixements arqueològics. A partir d’aquí participarà i treballarà en tota mena de jaciments arqueològics al llarg de la ciutat de Barcelona tant d’època visigòtica com del primer cristianisme i també del llegat jueu. Duran i Sanpere tingué una gran estima pel poble jueu a Catalunya, el qual creia que la persecució que havia patit dins l’Estat espanyol es podria relacionar amb la persecució d’altres cultures també dins d’aquest mateix estat. De les intervencions arqueològiques no en presentarà documentació escrita, però sí que en farà divulgació i en deixarà un llegat gràfic notable al nivell dels estàndards actuals en divulgació arqueològica. Amb una síntesi de tota la seva obra en la publicació de Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, on explicarà la transformació de la ciutat allunyant-se de la introspecció i orientant-se cap a la divulgació pública.

Lluís Cermeno presentà a continuació Pere Beseran, expert historiador en art gòtic. Beseran girà la seva intervenció al voltant de Duran i Sanpere i l’estudi de l’art gòtic català, al llarg de la qual valorà el treball de Duran i Sanpere en l’escultura, especialment dins l’art gòtic català.

Fou l’art a Cervera de l’escultor Jordi de Déu el que despertà l’interès de Duran i Sanpere. La tesi de Beseran també girà al voltant de Jordi de Déu i l’italianisme en l’escultura catalana del segle XIV. Beseran explicà com Duran i Sanpere segurament hauria volgut dedicar-se a la història de l’art, però que els daltabaixos de la guerra i postguerra el desviaren a altres qüestions, perdent així una possible vocació més artística.

En la seva obra d’història local “Barcelona i la seva història” relataria les troballes en temps real del qual podia documentar en el seu temps. I al “Llibre de Cervera” faria una profusa investigació històrica de Cervera i sobretot de l’església de Santa Maria de Cervera que la situaria al mapa del patrimoni arquitectònic, i hi inclouria dibuixos i alçats molt encertats sobre l’arquitectura i l’art de la construcció.

Una obra clau també seria “Els Retaules de Pedra” dins de la magna obra Monumenta Cataloniae en la qual Duran i Sanpere documentaria els retaules gòtics catalans reconstruint-ne la història a través d’aquests retaules. Quan Gudiol Ricart emprengué l’obra historiogràfica Ars Hispaniae, es pensarà amb Duran i Sanpere perquè hi escrigui.

Per últim, Beseran assenyalà com a Barcelona i la seva història Duran i Sanpere farcí tots els capítols amb contingut sobre art gòtic i d’història de l’art, no només arquitectònic sinó també de l’art més menut com el tèxtil, l’avituallament personal, la joiera i altres objectes de valor històric, demostrant la seva sensibilitat per tota la diversitat d’objectes que podien tenir un valor històric.

Arribà llavors el torn de Lluis Bellas, el qual ens introduí al vessant d’antropòleg de Duran i Sanpere a la presentació L’antropòleg Duran: la creació d’un museu nacional i l’impuls d’una xarxa de recerca etnogràfica peninsular. En aquesta presentació explicà com els canvis de la ciutat afectarien Duran i Sanpere, i com la filla d’aquest, Eulàlia Duran, ho deixaria per escrit l’any 1999. També explicà com Duran i Sanpere no deixà mai de caminar per la Segarra i per Barcelona per conèixer el seu entorn, a més de tenir un interès per l’etnografia, per la pagesia, pel poble amb qui convivia. Fou així que col·laboraria amb la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya sent-ne president, sistematitzant els materials de folklore català, promovent investigació del folklore antic en arxius i textos literaris, i impulsant el projecte d’un Museu de Folklore de Catalunya.

Duran i Sanpere participaria també en el mecenatge de Rafael Patxot al qual assessoraria i dirigiria sobre història i folklore, per exemple amb el Cançoner Popular Català o estudis sobre les masies. I com amb l’estroncament de la Guerra Civil Espanyola s’hagué d’orientar a no només salvar arxius sinó també objectes del folklore català com els Gegants del Pi entre d’altres.

El somiat Museu d’Etnologia Catalana havia de servir segons Duran i Sanpere per explicar la història a través de l’arqueologia, l’etnologia, l’arxivística i la museística, però el projecte acabà tancat i dispers. Bellas parlà també del Museu IAP al Poble Espanyol, com un museu a l’aire lliure sobre Catalunya i els “Països Hispànics” en el qual s’incorporarien tallers d’indústries, recerca científica i arquitectura civil catalana, i tota la diversitat cultural possible. Per exemple centrant-se en la vida casolana, recreant cases com les del Pallars, sobretot dels Pirineus i exposant objectes originals tot i que l’arquitectura sigui recreada. I com amb la jubilació de Duran i Sanpere es perd el museu etnogràfic.

Alan Capellades, en el torn obert de paraules, assenyalà el procés d’especialització dels últims anys i si aquest fet havia fet perdre l’atractiu cap al patrimoni cultural. Eduard Riu-Barrera afirmà que sí, que s’ha perdut visió transversal de temps passats, com també la capacitat de comunicació i la interacció amb el públic que pot contribuir o consultar obertament sobre les excavacions arqueològiques. Pere Beseran remarcà com l’especialització ha estat molt valorada en altres camps com la medicina, però, en canvi, en la historiografia no s’ha vist un reflex similar d’aquest interès.

La taula final de la jornada la formaren Ramon Alberch, Carme Bergés, i Joan Roca, amb la moderació de Xavier Tarraubella. En aquesta s’analitzà el llegat de Duran i Sanpere. Des del descobriment de l’obra per part de cadascun dels participants en la taula i passant per tot el rastre de treball que deixà en multitud d’institucions.

Joan Roca en destacà la practicitat i la seva capacitat d’aprofitar oportunitats, amb exemples tan destacats com l’encàrrec de la museïtzació del Poble Espanyol. Carme Bergés destacà quatre idees, com la idea de patrimoni amb una mirada àmplia, també la idea de pàtria diversa i coneixements amplis, l’atribució de valor sobre els objectes, la importància de la cultura material per aproximar-se a la història, atribuint valor a objectes que fins llavors es consideraven objectes menors, i també els plans d’ordenació a llarg termini i una divulgació amb retorn social.

Ramon Alberch digué que Duran i Sanpere era una figura polièdrica que sense entendre tots els seus vessants no s’entén la dimensió completa del personatge històric. Xavier Tarraubella definí Duran i Sanpere com un home noucentista, amb la seva visió i missió integral del patrimoni. Joan Reblà que era un noucentista social, i que tenia una visió completa de la història. Ramon Alberch també coincidí amb la visió noucentista de Duran i Sanpere el qual tenia moltes ànsies de construcció, i sobretot amb la seva capacitat per aprofitar els recursos que tingué en cada moment i en una voluntat de treball molt gran.

Carme Bergés afegí que la figura de Duran i Sanpere era la combinació tant de la persona com de l’ambient on treballava, el qual sabé triar molt bé els seus companys de viatge i els seus projectes de feina. Ramon Grau comentà per acabar les grans adversitats que es trobà Duran i Sanpere i com oportunament sabé triar camins i vies per desenvolupar grans projectes de divulgació històrica.